El desenvolupament de l'individu es realitza a partir d'estímuls sensorials, gran part dels quals són de naturalesa visual i tàctil.
La informació rebuda a través d'aquests estímuls prové de la naturalesa i de les obres creades per l'ésser humà. Perquè aquesta
informació pugui ser assimilada, és necessari reflexionar críticament sobre l'entorn visual i plàstic.
El punt de partida de l'àrea haurà de ser aquesta realitat quotidiana, tant la natural, com la formada pel conjunt d'imatges i fets plàstics en la qual viuen immersos els alumnes i on estan els objectes dels diferents dissenys i les imatges transmeses pels diversos mitjans, cinema, televisió, imatge digital, etc.
Aquest món visual i tàctil es manifesta a través d'un llenguatge: el llenguatge plàstic, el coneixement del qual constitueix el fonament de l'àrea.
Com qualsevol llenguatge, el llenguatge plàstic necessita de dos nivells de comunicació: Saber comprendre–saber veure i saber expressar-se–saber fer.
El saber veure constitueix un procés físic–psíquic, on la percepció immediata ha de ser, en primer lloc, la base per a l'inici d'un
procés de sensibilització i, posteriorment, d'una comprensió més racional.
El saber fer implica el saber veure i es manifesta de dues maneres: l'expressió i la representació. Per a tots dos maneres es precisa d'una eina o instrumentació.
En un món d'imatges i fets plàstics, és necessari capacitar als individus per apreciar, analitzar, expressar i criticar la informació visual que reben.
No hay comentarios:
Publicar un comentario